Centre Excursionista Sant Feliu de Codines

Setembre 2010

Tarda del dissabte 14 de setembre . Som quatre persones de Sant Feliu i a més a més un cosí meu, que hem renunciat a gaudir d’una bona part de la Festa Major del 2002, per tal d’assolir un repte personal de gran dimensió: aconseguir fer la travessa Matagalls-Montserrat (83 km.) en menys de 24 hores. Érem tres persones que ens entrenàvem (el Santi, jo i el cosí), l’Àngels que ja hi havia participat dues vegades però feia més de deu anys i, en Climent, tot un veterà, amb setze edicions a les seves cames.

Finalment a les 18:08 ens donen la sortida, iniciem el camí a Coll Formic, lloc oficial de la sortida des de fa 4 anys quan es va suprimir la sortida des del Matagalls per disminuir el dany ecològic durant la baixada de la muntanya. Com a nota curiosa pocs minuts abans va sortir una parella de nuvis amb els vestits de gala i calçats amb sabatilles d’esport.

El pas del Pla de la Calma se’ns fa molt fàcil ja que la tarda és fresqueta i mig emboirada. Se’ns fa fosc baixant cap a Aiguafreda on arribem a les 21:00. Aquest tram s’ha fet pesat doncs estava molt relliscós i no es veia bé doncs no portàvem encara els frontals. A partir d’Aiguafreda comença la pujada cap a Can Miqueló, ara sí amb els frontals encesos. Un petit detall tècnic molt important, els frontals que duien els veterans, que utilitzen led’s en lloc de llums d’incandescència, això fa que durin tota la nit sense haver de canviar les piles. Arribem a l’avituallament de Can Miqueló, on ens refem del cansament de la pujada. L’Àngels es troba amb la seva família i l’acompanyen una estoneta. Cal esmentar també que un grup de voluntaris del CESF ens van portar a la sortida, ens va fer l’assistència durant el recorregut i ens van recollir a l’arribada. Moltes gràcies a tots ells per la seva inestimable col·laboració.

Cap a les 0:30 del diumenge arribem al Coll de Poses, lloc per tots molt conegut i proper a Sant Feliu, per tant, un bon punt per plantejar-se la retirada. No és el cas de cap de nosaltres, malgrat que dos companys comencen a sentir els primers efectes dels 32 km caminats.

Quan iniciem la pujada cap al creuament de Sant Julià cadascú comença a agafar el seu pas i es formen dos grupets. Val a dir que en Climent es queda enrera acompanyant l’Àngels. La baixada cap a Sant Llorenç es fa molt pesada i llarga, estem al bell mig de la nit i els 45 km que portem a les cames es comencen a notar. Arribem a les 4:00 i ens refem a l’avituallament. A la nit quan passes per algun tros de camí asfaltat notes com un gran alleugeriment als peus, doncs la trepitjada és ferma i estable.

Passem per Les Arenes cap a les 5:00. Els companys d’assistència estan endormiscats a la furgoneta i els diem que anem bé i continuem cap el Coll de la Grua. La nit és fresqueta, deu fer-hi uns 15 ºC, però mentre camines no tens sensació de fred, només has de vigilar a les parades de tapar-te una mica per no agafar fred.
Agafo un ritme bo durant la pujada i travesso el Coll de la Grua quan comença l’alba. La baixada cap a Matadepera la faig a bon pas, arribant a la riera de les Arenas cap a les 7:45 del matí. Nou avituallament, que aquest cop el faig molt curt per tal de no refredar-me. Portem 61 km. En tot moment el recorregut està molt ben senyalitzat i quasibé sempre vas en companyia d’algú.

Comença la pujada cap el Collet del Queixal amb els primers raigs de sol que ens donen una mica d’escalforeta i el que és més important, ja es pot tornar a veure per on trepitges i per tant prescindir del frontal. S’inicia la baixada de la Casa Nova de l’Obac. Començo a estar tocat dels bessons de les cames i la baixada cap a Vacarisses se’m fa eterna. Haig de reduir molt el ritme de marxa i m’és de molta utilitat el bastó telescòpic que he portat durant tota la travessa, per recolzar-me durant les baixades fortes.

Cap a les 10:30 arribo a Vacarisses, km. 71, on hi ha un nou avituallament, malgrat que a partir d’aquí les necessitats son bàsicament de líquid. Tinc els bessons molt contracturats i començo a fer exercicis d’estiraments, massa tard!. Continuo la baixada cap a Monistrol que es fa eterna. El sol es comença a deixar sentir amb força. A les 12:00 arribo a Monistrol, carrego el camelbak amb dos litres d’aigua i comença la pujada. El sol és de justícia. La pujada grimpa amb força i gràcies al bastó anem fent. Ara sí que l’objectiu es veu a l’abast. Vaig connectat contínuament al tub d’aigua. La gorreta em proporciona una bona protecció al cap. Arribo a les escales finals cap el Monestir. Començo a plorar. Tots els visitants deuen pensar que és de dolor i de l’esforç físic. Estan equivocats, és d’emoció de veure assolit un objectiu llargament desitjat i finalment aconseguit.

Arribada a la plaça del Monestir. Son les 13:39. Fa gairebé 19 hores i 30 minuts que estic caminant. Una bestiesa. Al cap d’una estona arriba el Climent, un cop ha deixat a la companya Àngels, doncs té intencions d’abandonar. Una mica més tard arriba el Santi. El meu cosí degut a un problema muscular no pot arribar i es queda a Monistrol. Quina put...Al cap d’uns dies me n’assabento que l’Àngels ha arribat dins de les 24 hores, això sí que té mèrit!!!!

Ha estat una experiència inoblidable, però difícilment repetible, malgrat que alguns superdotats físicament (com en Climent) o una mica sonats, sigui la 16 vegada que ho fan. I tot això comptant amb la sort que no va ploure.

Alguns consells com a cloenda: calçat tipus sabatilla amb sola de muntanya, fer dos o tres canvis de mitjons i un de calçotets, dur bastó telescòpic, frontal de led o el clàssic amb pila alcalina, camelbak amb força aigua (hidratació constant també a la nit) i alguns ganyips o barretes energètiques, gorra, fer exercicis d’estiraments musculars als avituallaments, haver fet tot el recorregut prèviament per etapes per tal de mesurar l’esforç, sortir dels primers (arribar a les inscripcions cap a les 4 de la tarda) i dur una gran dosi de moral, il·lusió i convenciment que es pot fer, sempre que s’hagi entrenat suficientment sis mesos abans.

Joan Carles Carles