Centre Excursionista Sant Feliu de Codines - En els nostres records del 2003

Marc va escriure "El Periódico de Catalunya 08/09/2008

CONTROVÈRSIA A FRANÇA PEL RISC QUE COMPORTA LA MUNTANYA

El gegant blanc exigeix respecte
• La fàcil entrada al Mont Blanc fa oblidar a més d'un que és un cim complicat
JORDI TIÓ

Els nervis comencen molt avall. És trepitjar l'entrada de l'emblemàtica Maison de la Montagne de Chamonix perquè aquest rau-rau que fa dies que és a l'estómac adquireixi una altra dimensió. La il.lusió és gran, i el repte, encara més. Tota prudència és poca i el primer que s'imposa és veure el comunicat meteorològic. Si la previsió és de mal temps, el Mont Blanc haurà d'esperar. Si el pronòstic és bo, fantàstic. Però convé no fiar-se'n mai. Es pot pagar car.
L'ascens al cim més alt d'Europa (4.810 metres) per la via normal francesa comença amb un viatge en telefèric des de Les Houches fins a Bellevue. Des d'allà, un cremallera deixa el muntanyenc a Nid d'Aigle (2.372 m.), on parteix un sender fins al refugi de Téte Rousse (3.167 m.). Aquest tram no té dificultat. Només cal estar bé físicament. És a dir, el mínim exigible. Potser per això tanta gent s'aventura en aquest mític cim. Però el complicat encara ha d'arribar.

Crits d'alerta
El casc i els grampons es converteixen en peces imprescindibles per superar el corredor de roca i gel de 700 metres conegut com la pista de bitlles. ¿Saben per què? Hi ha moltes esllavissades de pedres i l'alpinista es converteix en una espècie de bitlla indefens a la intempèrie.
El gran nombre de muntanyencs que hi pugen incrementa el perill de caiguda de pedres, alertada per crits des de metres més amunt. És aquí on un s'adona que no està en una excursió més. Potser per aquesta raó n'hi ha algun que gira cua. Però millor això que anar de gall. La muntanya no entén d'herois i als cementiris n'hi dormen molts.
Algunes cordes fixes i cables d'acer ajuden a arribar fins al refugi de Goúter (3.863 m.) després d'unes sis hores d'ascens. L'efecte de l'altura es comença a notar. S'imposa beure molt, menjar i anar a dormir aviat. El despertador sonarà a les dues de la matinada. El fred (a l'estiu s'arriba als 20 sota zero) i la foscor presideixen la marxa de les diferents cordades, perceptibles per les llanternes.
Després de passar el refugi de Vallot apareix la imponent aresta de Les Bosses (4.547), perceptible pels primers raigs del sol. Més d'un pensa que seria millor seguir en la foscor per evitar entreveure el final d'una caiguda fatal. El cim espera només 250 metres més amunt, però aquesta afilada cresta requereix tota la paciència del món.
Les abraçades es repeteixen al cim, però no es pot oblidar que falta el descens, a vegades el més complicat. Per això s'ha d'anar a la muntanya ben preparat físicament, perfectament equipat i amb el més gran dels respectes. Siguin els Alps, el Pirineu o el Montseny, els cims tenen la seva llei i s'ha de complir."